Etiqueta: jordi subirana

“A TOTS ELS MEUS DICCIONARIS SEMPRE HE ARRENCAT LA PÀGINA ON ESTAVA ESCRITA LA PARAULA IMPOSSIBLE”

Jordi Subirana porta 30 anys fent realitat l’imposible.

El 1986 va fundar Tecnología Difusión Ibérica (TDI), la primera empresa d’analítica enològica que va existir a Espanya. “Em van arribar a tractar de mentider”, recorda amb un toc d’ironia, sense perdre el somriure, rememorant les grans dificultats que va haver d’afrontar en els seus inicis.

Va néixer per accident en una clínica de Barcelona el 20 d’octubre de 1950 -”perquè, una mica més “, aclareix,” i la meva mare em dóna a llum en un tren “-, però va viure i va créixer a França, on va aprendre els principis del republicanisme i es va convertir en un fervent europeista. Mentre encara estudiava, va començar a treballar a l’empresa BSN (Boussois-Souchon-Neuvesel) -que després passaria a tenir el nom de Danone- i als 24 anys ja era director de la sucursal de Limoges. Poc temps després hi havia qui li considerava el millor venedor de França. Van ser dies de vi i roses. Molt apreciat en els millors cabarets de París, compartia estovalles amb Omar Sharif o Angie Dickinson i gaudia d’un envejable compte corrent. Però malgrat l’èxit social i professional, Jordi Subirana no volia lligar-se de per vida a una multinacional. “Buscava una mica de dimensió humana, on les persones fossin més importants que els nombres. Jo sempre he estat un home lliure”, confessa. I a principis dels vuitanta va començar a donar forma a una idea innovadora amb l’horitzó posat a Espanya.

“LA MALETA I LES RODES JA EXISTIEN, PERÒ A ALGÚ SE LI VA PASSAR PEL CAP UNIR-LES I FACILITAR-NOS LA VIDA. I AIXÒ HEM FET A L’ANALÍTICA, UTILITZAR EL QUE JA EXISTIA I TROBAR UNA APLICACIÓ PRÀCTICA MÉS ÚTIL”

A casa meva no es bevia vi, el meu pare no bevia vi i jo no sabia el que era el vi “. Sembla una broma del destí que qui estava cridat a fundar l’empresa pionera de l’anàlisi enològic a Espanya no tingués cap relació prèvia amb el món vitivinícola. És clar, que tampoc tenia cap vinculació amb l’alimentació, tot i treballar durant més de 10 anys en una multinacional del sector. Es va llicenciar en enginyeria mecànica, una especialitat que mai va arribar a exercir. “Les coses moltes vegades ocorren sense voler, busques i no trobes i, en un moment donat, succeeixen sense buscar-les. Un amic que treballava amb mi, vivia al costat d’una persona que estava en el món de l’analítica, però de la mèdica com tots. Vaig començar a parlar amb ell de moltes coses i, a partir d’aquí, va anar sorgint la idea de com podíem adaptar l’analítica al camp de l’enologia “. L’embrió de TDI estava començant a créixer. Des del principi, Jordi Subirana va anar modelant el seu projecte guiat pels senyals d’identitat que han presidit la companyia durant tota la seva trajectòria. Una empresa feta per persones – “el més important és que siguin bona gent” – que siguin conscients que, d’entrada, no hi ha res impossible. A més, manté un lema que, d’alguna manera, resumeix la seva manera de veure la vida: la barreja del rigor germànic i de la flexibilitat llatina. “Si arribeu a fer això, els hi dic, la cosa funciona. I després, feu-ho simple, no us munteu pel·lícules, en la vida m´ us munteu pel·lícules “.

Aquesta senzillesa traslladada al camp professional el porta, fins i tot, a posar en dubte el concepte comunment utilitzat d’”investigació i desenvolupament” que, segons ell, no se sol emprar amb propietat. “Moltes de les coses de les que es diu que són investigació no ho són en realitat, sinó que, simplement, utilitzen elements que ja existeixen. La maleta i les rodes ja existien, però a algú se li va ocórrer unir-les per facilitar-nos la vida, igual que a algú se li va ocórrer unir un pal i un motxo per dignificar el treball a la llar. I el mateix hem fet nosaltres en l’analítica, tot existia prèviament, però hem sabut trobar una aplicació pràctica més útil. Investigar, en canvi, és una altra cosa, succeeix quan 30 o 130 persones estan buscant el sexe dels àngels, la resta són aplicacions, les rodes d’una maleta”.

Però tot i la senzillesa d’aquest caràcter innovador, les primeres passes de TDI a Espanya van representar una petita revolució enfront de la manera habitual d’elaborar vi. L’empresa es trobava en un territori majoritàriament escèptic i, de vegades, obertament hostil. “Em van arribar a tractar de mentider perquè en aquest país no existia la cultura de fer vi analíticament. Hi havia quatre enòlegs que venien d’universitats franceses, Bordeus, Montpeller, Dijon, com Miguel Torres, gent amb les que podies parlar, i hi havia altres que no tenien estudis superiors que també combregaven amb les meves idees, però en general era molt complicat “.

“El vi és cosa de Déu”

Era tal l’immobilisme existent encara en els anys vuitanta que, fins i tot, hi havia qui considerava que l’elaboració de vi atenia els designis divins i no a criteris científics. “Recordo, en una ocasió, que estava a La Rioja amb el director tècnic d’una gran celler, esplèndida, una cosa fantàstica, i al veure totes aquelles bótes jo li vaig preguntar: ¿però tot això, com ho analitza?, El vi és cosa de Déu, em va contestar. D’acord, ok, li vaig dir, llavors, sobretot, porteu-vos bé”. “Senyor Subirana, es va acomiadar, no em gastaré mai 300.000 pessetes al laboratori perquè el vi és cosa de Déu. Després, recordo que va haver d’atendre el telèfon i em vaig quedar a soles amb un noi jove que ens acompanyava durant la visita. Em va confessar que estava d’acord amb mi, que li agradava el que jo deia, però que no podrien fer res fins que tots aquests es jubilessin”.

“VAN ARRIBAR A TRACTAR-ME DE MENTIDER PERQUÈ EN AQUEST PAÍS NO EXISTIA LA CULTURA DE FER VI ANALÍTICAMENT”

El temps va anar passant i, efectivament, entre els relleus generacionals i la gradual obertura de facultats d’enologia -la primera d’elles, creada el 1988 a Tarragona en el si de la Universitat Rovira i Virgili- es va anar produint un canvi de mentalitat que va afavorir la popularització de les noves tècniques d’elaboració. El mateix Subirana el va anomenar fa alguns anys la “democratització” de l’analítica enològica. Però en els inicis també va tenir la seva importància l’aposta que alguns grans cellerers i centres de recerca van fer per l’empresa recentment constituïda. “Els meus primers clients van ser Miguel Torres a Catalunya, l’Estació Enològica de Navarra, on treballava el senyor Ochoa, un home fantàstic que va creure totalment en nosaltres i en el tema de la qualitat i, després, em van donar la seva confiança González Byass, Osborne …”.

Precisament, recorda una anècdota a González Byass que reflecteix fidelment les adversitats viscudes durant aquella època. “Jo recordo que el director responsable de González Byass em va dir quan em van comprar la màquina: senyor Subirana, no sé si s’adona del que estic fent, estic comprant una màquina de cinc milions de pessetes i estic apostant per un senyor francès que demà es pot cansar dels espanyols i anar-se’n a l’altra banda dels Pirineus, jo estic apostant per això. És evident que persones així tenen un tracte especial amb mi perquè van generar una confiança en un moment donat, quan realment havia de tenir valor”.

Caràcter pioner

La consecució d’aquells primers èxits va facilitar la consolidació de la companyia que, en tot moment, va lluitar per trencar motlles i donar a llum nous camins. “Nosaltres hem estat pioners en temes de seqüencials amb els seus reactius, en infrarojos, i quan dic ‘hem’ em refereixo a un equip de diverses persones. Jo era el jove de la banda, era l’esponja entre tots ells. L’únic mèrit que he tingut ha estat saber estar envoltat de gent d’un nivell impressionant, sempre m’ha agradat estar amb gent que sap més que jo”.

Aquest equip multidisciplinari al qual es refereix Jordi Subirana estava integrat, majoritàriament, per brillants professionals d’Espanya, França i Itàlia. Els reactius es dissenyaven al país transalpí amb fórmules pròpies, i els aparells infrarojos a la veïna França. Durant molts anys l’estratègia va funcionar eficientment, però la jubilació i la mort d’alguns membres de l’equip van debilitar aquest equilibri. “El 2010 vaig prendre la decisió de tornar a agafar a les meves mans el tema dels reactius, vaig decidir repatriar-los, vaig muntar unes instal·lacions, vaig treure la pols a totes les fórmules, vaig contractar personal i ens vam posar a fabricar”. Pel que fa als infrarojos, va apostar també per recuperar el control i, amb aquesta finalitat, va constituir a França l’empresa TDIF.

“AL 2010 VAIG DECIDIR RECUPERAR ELS REACTIUS I REPATRIAR-LOS, VAIG HABILITAR UNES NOVES INSTAL·LACIONS, VAIG TREURE LA POLS A TOTES LES NOSTRES FÓRMULES, VAIG CONTRACTAR PERSONAL I ENS VAM POSAR A FABRICAR”

Però el creixement continu, l’exportació i les exigències derivades dels cursos de formació impartits als seus treballadors el van empènyer a obrir una nova seu per a consolidar el nou model. Les antigues instal·lacions no donaven més de si, de manera que va decidir fer el salt, traslladar-se al polígon industrial i duplicar la superfície disponible, sense abandonar la localitat barcelonina de Gavà.

Des d’allà, Tecnología Difusión Ibérica presta servei a tot el territori espanyol i també a països com França, Portugal, Itàlia, Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Romania, Grècia, Moldàvia, Croàcia o Eslovènia, entre d’altres. “Som l’única empresa a Espanya, a Europa i al món que només es dedica a fabricar analitzadors de vins i mosts. En les altres hi ha una divsió, sigui més o menys gran; per això som més petits que moltes empreses que fan de tot, tot i què som l’empresa més gran del món dedicada exclusivament a fer material enològic”.

“Fer-me desaparèixer”

Fa al voltant de dos anys, Jordi Subirana va viure un dels moments més durs de la seva trajectòria empresarial. Després de 28 anys al capdavant de TDI esgrimint les credencials de la innovació i la creativitat va ser acusat en els tribunals de copiar una patent. “Per fer-me desaparèixer una gran empresa a nivell mundial em va atacar en justícia amb un muntatge impressionant. Em van interposar un pleut amb grans professors universitaris. El meu perit i el meu advocat m’aconsellaven negociar. Vaig dir: no, no, jo tinc raó, això és un muntatge, no és veritat, jo no he copiat res. Tothom pensava que anava a perdre, però vaig guanyar. Per les explicacions del meu advocat el jutge es va adonar que anaven a buscar-me per tenir un monopoli. Vàrem començar a dir coses que fins i tot els advocats contraris no sabien, i pam, pam, pam, es van retirar”.

Aquella querella li va suposar una pressió enorme, però també una satisfacció immensa quan va sortir indemne. “Puc dir-li que quan va acabar tot era un divendres. Vaig arribar a casa a dos quarts de quatre de la tarda i a partir que va concloure els nervis em van començar a abandonar. Quan em vaig aixecar era dilluns a les vuit del matí. Realment ho vam fer perquè jo sempre, sempre li dic als meus homes: “No us vull sentir dir mai d’entrada això és impossible”.

La visió des del crepuscle

Superades les dificultats i complerts ja 30 anys d’aquella aventura empresarial que el va portar a creuar els Pirineus per no tornar, Jordi Subirana sent que està en el crepuscle de la seva vida. “Em puc permetre dir coses que no deia als 25 anys”. Coses com que no suporta la prepotència. “Els més brillants són els més simples; els més imbècils, els més prepotents”. La qualitat que més aprecia en una persona és “que sigui bona gent” i es defineix a si mateix com “treballador, seriós i amb molta força de voluntat”. “Kennedy ho deia molt bé. No estiguis sempre preguntant què pot fer el teu país per tu, fes-ho per tu mateix”.

“PER FER-ME DESAPARÈIXER UNA GRAN EMPRESA EM VAN ATACAR EN JUSTÍCIA AMB UN MUNTATGE IMPRESSIONANT. PENSAVEN QUE PERDRIA, PERÒ VAIG GUANYAR”

Reconeix que desconfia dels herois. “No tinc ídols ni falsos ídols, i tampoc m’agrada destacar a cap personatge històric perquè si s’estudia la història, tots tenen els seus defectes i les seves qualitats”. Però, en canvi, sento un sincer respec-te per persones que han aconseguit èxits extraordinaris. Es refereix a emprenedors com Miguel Torres (Bodegas Torres), José Ferrer (Freixenet), Nils Foss, (Foss) -empresa que és competència directa de TDI-, Henry Ford (Ford Motor Company)… “Els hi tinc molt de respecte perquè, caram, el que ha fet aquesta gent. Han hagut de passar nits en blanc, eh? El que han d’haver passat i el que han creat. Dic aquests, però n’hi ha molts més. Són gent excepcional, tenen un plus”.

És possible que com Jordi Subirana va aconseguir l’èxit professional sent encara molt jove hagi sabut relativitzar la importància de la fama i els llorers. “La meva vida és molt senzilla, la feina i les ocupacions de cada dia, passejar el gos, comprar verdura i fer el que calgui a casa”. Quan se li pregunta quina és la seva ocupació favorita, no ho dubta. “La meva dona, la meva dona”, repeteix. ¿I el seu ideal de la felicitat? “Hi ha un cosa molt clara”, contesta, “tu tens 100 i et lliguen gastant 150. Tu guanyes 1.000 i et lliguen gastant 1.500. I a mi no m’han pogut agafar mai, sempre he estat un home lliure”.

Potser des d’aquesta mateixa llibertat, afirma no sentir-se preocupat davant les tensions polítiques que es viuen a Catalunya. Diu que si volem tenir futur, hem de construir els Estats Units d’Europa per no desaparèixer en dues dècades.
I, mentrestant, segueix treballant com quan va començar a fer-ho fa 46 anys, vivint cada dia amb la il·lusió de qui és conscient d’haver fet alguna cosa a la vida que, realment, val la pena. Una cosa que semblava impossible… si no fos perquè aquesta paraula mai va existir en el seu diccionari.